Molts mesos per casa, llargues hores asseguda a la sala de l’estudi contemplant el balcó des de la penombra. El temps s’ha detingut. La llum varia tal i com avança el dia, les ombres  expliquen històries, sempre amb una remor de fons. El so dels cotxes, de la gent que passa, que crida, que xerra que riu, que parla per telèfon. La malaltia m’ha convertit en una espectadora de tot plegat. El món gira i segueix girant sense mi. Vida, la vida que continua més enllà del balcó. L’existència i el dia a dia del món em desborda, em causa dolor i felicitat alhora, m’embriaga i em fa sentir fràgil. 

​

 L’atmosfera fosca propicia el trànsit cap a l’element que emana llum. Es reconeix un balcó al fons, sobre el terra de casa.  L’espectador observa la peça. La llum i el so el submergeixen més enllà del límit de l’obra, marcant la profunditat de l’espai que no es veu, que s’intueix i incorporant moviment, vida. Podem parlar de la presència d’un paisatge no transitable ple d’innombrables narracions possibles. Un paisatge que ens sedueix , que ens hipnotitza.  Aquest espai viu que es dibuixa amb la llum i el so queda limitat per la barana. El ferro colat ens situa a la banda del que mira. No ens queda més remei que deixar-nos seduir per l’escena.

​

Ester Ferrando