Podria diseccionar el meu treball amb la intenció de trobar-ne unes constants i un fil argumental que lligués totes les propostes, les unes amb les altres. Cal destacar, però, que amb el pas del temps, a poc a poc, s’hi van afegint nous interessos que també es relacionen amb els anteriors, cosa que pot provocar canvis en la seva perspectiva o en el seu punt de gravetat. No estic parlant d’un procés de creixement en vertical, més aviat es tracta d’una xarxa que s’expandeix horitzontalment i que molt lentament es va configurant. Crec que és inseparable del desenvolupament com a persona, de la pròpia evolució, del jo que està constantment en construcció. Hi ha tot un seguit de termes que apareixen sovint als meus treballs, potser l’aigua en seria el que hem de destacar per sobre dels altres, i d’ell se’n deriven la purificació, el silenci, el record, la fragilitat i l’obsessió. Tot i que en els treballs, donada la meva formació escultòrica, tenen una important presència física l’objecte i els materials (vidre, acer inoxidable, ferro, resines, alabastre...), també utilitzo projeccions d’imatges, duratrans, elements sonors i, sobre tot, la llum. Al projectar el muntatge sempre tinc molt present quina és la primera imatge que l’espectador veurà de l’exposició, quin itinerari triarà per moure’s per l’espai, com s’interrelacionarà amb l’obra: l’Espiell al Museu d’Art Contemporani de Tarragona o la distribució ordenada mil•limètricament del Toc al Centre d’Art de Cal Massó de Reus. A més de la primera imatge i del recorregut, també considero imprescindible comptar amb l’impacte que la instal•lació com a conjunt pugui produir sobre el públic, de manera que transformant la seva visió d’objectes quotidians pugui enriquir-se i, d’alguna manera, transformar-se. Totes les  meves propostes  han estat pensades per a un espai específic, de manera que la gran majoria de vegades la singularitat d’aquest espai ha acabat de configurar l’obra. És impensable, per exemple, la instal•lació Vinc de viure deslligada del convent dels Caputxins de Figueres, o la Llum, aigua i bany del Tint de Banyoles, si més no, d’una manera absolutament igual i fidel a com foren concebudes en i per a aquests espais. En la darrera proposta oferta, TOC,  s’ha obert una nova via de treball col•laboratiu amb afectats d’aquest transtorn. El fet de situar la meva aparent individualitat envers altres amb els qui tinc quelcom en comú m’aporta la possibilitat d’un relat més complex de tot allò que m’interessa, sent aquest el moment creatiu que actualment estic travessant.