Viure no és necessari, navegar sí.

Pompei el Gran

 

Dies més tard de compartir bany i banyera amb l’Ester , quan intentava verbalitzar l’experiència, vaig recordar encara no sé per què, les estrofes d’aquell poeta, que  diuen

 

Amor de vós jo en sent,

més que no en sé,

de que la part pitjor em romandrà.

 

I és que els meus raonaments no son mai convergents, no arriben mai enlloc, i ara sé amb seguretat que ja no arribaran mai a cap port.

 

L’exercici pur de la raó resta enfangat amb sinestèsies, metàfores, símils i empaties diverses, és a dir m’aproximo i m’allunyo alhora.

 

Potser això s’entendrà com una contradicció, però no és així, és una manera d’aturar-se intentant comunicar un estat anímic fugisser, que suri en les aigües en que naveguem. No, no és una contradicció; aquest estat és una mena d’oximoró.

 

Com tots sabeu, un oximoró és una figura literària que intenta harmonitzar o integrar dos conceptes oposats en una única expressió, formant així un tercer concepte, que inclou també la figura de l’espectador, un concepte que no acaba d’assecar-se mai.

 

I és que les carnoses banyeres de l’Ester, encara que estiguin plenes d’aigua i de bombolles de vidre, jo les miro com si fossin vaixells i em remeten a aquell reportatge televisiu en el que dos homes grans (pagesos o pescadors, tant se val) salpaven en una barca, a trenc de l’alba tot fent una ruta que els portaria de illot en illot de no sé quina cala de no sé quina de les illes Pitiüses (en sintonitzar la tele el reportatge ja havia començat) i en cada un dels illots on desembarcaven a peu nu i amb els pantalons arromangats, es dedicaven a xipollejar en els clots o concavitats que trobaven, com si fossin pagesos que xafen els seus horts, alhora que amb les mans anaven fent monticles de sal que més tard ensacarien. I van explicar que aquesta sal que recollien era una de les més apreciades pels bons “gourmets”. Esdevenia un fruit del cicle hídric engendrat per les tempestes hivernals que ompliren a vessar d’aigua de mar aquests forats (que ara em semblen banyeres) als quals el sol d’abril i les pluges de  maig donaren una particular empremta. És una sal-dolça.

 

I jo que sóc un  home llegit, ho vaig veure clar, es tractava de una sal oximorónica, i malgrat que encara que no l’he provada, crec que és el condiment idoni pel viatge: la travessia per l’aiguabarreig que ha proposat l’Ester.

 

I us vull recordar (a risc de resultar pesat ) que qualsevol viatge des del punt de vista espiritual no és solament la translació en l’espai, sinó la tensió de la recerca que determina el moviment i l’experiència que deriva del mateix.

 

Si nosaltres encara fóssim grecs, potser diríem que aquesta sal és la suor cristal·litzada d’Heràcles en el tretzè  treball que li imposaren els déus (treball apòcrif) per haver-los ofès. Però nosaltres, mal que ens pesi no som massa grecs, som sobretot fills de la tradició judeo-cristiana  que ens proposa un temps escatològic, determinista i finalista, lluny encara del temps instal·lat en el fluir dels contraris d’Heràclit, sintetitzat més tard per Nietzsche.

 

Un temps instaurat en l’etern retorn que proclama la mort de Déu i de la metafísica occidental, i invoca el principi del pensament de l’afirmació i de la voluntat de poder. És una hipòtesi angoixant doncs ens instal·la en el gaudir per intentar comprendre la intensitat de cada instant, exigint-nos un compromís amb el present, de manera que sempre vulguem repetir l’experiència de viure. Volem eternitzar el present davant la tirania del futur.

 

La proposta de l’Ester és agosarada i així ha de ser, doncs ella, com altres artistes, el que pretèn és establir un pont, convertir-se en pontífex? (de pont deriva pontífex), per tal que l’espectador proposi també les seves pròpies litúrgies?.

 

Creiem veure en la seva proposta reminiscències d’un ritual i unes litúrgies sagrades que volen fer confluir unes vivències laiques i quotidianes. I ja tenim un altre oximoró: sagrat-laic (dic laic i no pagà) Es tracta d’una experiència viscuda íntimament que és exposada públicament. Un altre oximoró.

 

El viatge amb les naus-banyeres es converteix en una deriva davant del maremagnum del dur procés d’autoconstrucció que culmina en        adquirir un esperit infantil davant la tradició i moral transcendents de la religió, que ens convertia en esclaus.

 

La idea de l’etern-retorn parteix de la suposició que la vida és reversible, que instal·lar-se en l’efímer és inquietant. Com diu l’Ester, una part de nosaltres resta diluïda en el bany i és engolida per l’aigua. Els psicòlegs ho corroboren; segons ells, una tercera part de les nostres vivències (sobre tot les tràgiques) es dilueixen, i això pot venir provocat per l’instint que afavoreix la conservació de l’espècie. Aleshores, si som conscients que quan ens banyem patim una pèrdua de quelcom nostre, hem de fer un esforç per recordar allò que volem que ens segueixi constituint. Oblidar-recordar, ja tenim un altre oximoró.

 

I seguim navegant, i en lloc de sal, les banyeres contenen  bombolles de vidre, intentant imitar aquelles porcions d’aire subtilment empresonades per un fràgil tel d’aigua, sabó i restes orgàniques que s’han alliberat del nostre cos i potser contenen alguna cosa més, doncs com diu un altre poeta “lo més profund és la pell” i això també és un oximoró que s’ha convertit en un popular aforisme.

 

I un reflex nostre sobreviu en elles, irradiant presències i absències de la nostra disbauxa. I si ens fixem en l’heroica deriva d’una bombolla que ha aconseguit enlairar-se i ens aturem en el moment del traspàs, observarem que aquest no és degut a la intervenció de les forces físiques terrenals, sinó al vertigen provocat per la consciència de la seva lleugeresa i de formar part d’un cicle. 

 

Potser l’alteració del cicle climàtic i la desaparició de les pluges primaverals afectin a la nostra sal. Alguns filòlegs estan esparverats, comencen a comprovar com minven algunes experiències. Com aquella que diu “pel maig cada dia un raig”, i no solament per la nostra sal oximorònica, sinó algunes paraules com les que estem conreant i encara que, amb aquestes, tan sols arriben a demostrar que podem xerrotejar sobre qualsevol cosa: la finalitat d’elles és saber si l’aiguabarreig que en resulta té cap sentit.

 

És aleshores quan tenim que oblidar tot aquest soroll i harmonitzar-lo amb els vostres silencis, i això pot succeir si vosaltres compartiu bany i banyera amb l’Ester.

 

 

 

 

 

Àngel Pomerol

Maig de 2006