Remors

El dolor és el só fonamental de la natura. Hem vaig trobar aquesta frase al nucli d'un article delirant que tractava sobre el mal, per dir-ho ràpidament. Immediatament vaig relacionar l'afirmació amb  l'exposició Remors que acabava de veure (les paraules són sovint una clau que obre portes inesperades al pensament). L'expressió està ben trobada, constata que fora del silenci predomina la queixa. Els  frecs de les pedres esllavissant-se, el bram dels volcans, els cruiximents de les rames seques, els xiscles del vent, els trons, els udols de les bèsties, els sospirs, els gemecs, l'esclat de l'aigua sobre les roques, els grinyols i els laments ressonen més que els cants d'alegria i les brises suaus. El dolor és la música del món. La primera sentència del budisme diu: la vida és sofriment. El cristianisme trepitja el mateix camí; en paraules de Sant Agustí: Només després de la fi dels temps recuperarem el paradís.

Al nostre món, dit primer, aquesta visió ha caigut en desgràcia. Volem viure feliços, amaguem  el só del dolor amb paradisos artificials, parcs temàtics de la felicitat, música, menjar abundant, roba, vacances, multituds tapant la soledat essencial. Però en el concert de les aparences no manca mai algun grill que retregui altres realitats, arriben missatges inquietants que volen mantenir la consciència del blanc i el negre, que defensen la opció de dissoldre i no ocultar.

D'aquesta corda m'ha semblat que és i en aquest context es pot situar la instal·lació d'Ester Ferrando a la Capella de Sant Roc. Una visió dura, fosca, però no desesperançada de les sensacions que arriben al món interior i que són un mirall d'allò que la persona té al davant: la realitat, els altres, la vida, la mort, el misteri. És una instal·lació creada des d'una estètica que entén la veritat com a  sinònim de bellesa i no s'allarga a fer carícies als sentits. La sala de la Capella ha estat utilitzada per l'artista sense sortir-se ni un pèl del seu codi d'espai religiós: la nau, el passadís central, el lloc de l'altar, la simetria, la jerarquia de les situacions i els  recorreguts. La nau en penombra és creuada per una pasarel.la platejada adreçada a l'altar. A cada costat, sobre el terra, uns garbells de tub negre de plàstic amb unes bombetes de llum incandescent.

Al final, una banyera que sembla gairebé plena d'aigua, simulada la superfície per una placa de  metacrilat translúcid. La banyera ocupa el lloc de l'altar, l'espai de superació i sacrifici. Simbòlicament  plena, evoca un repòs reparador, purificador, d'on sortir reforçat pels dons de la llum blanca que es projecta des de dins. Unes ombres ambigües al fons, inquieten. Quan m'hi acosto comença tenir sentit la música d'ambient i es fa present d'una manera especial, o potser és que comença a semblar-me música el conjunt de sorolls que abans sentia sense escoltar-los: es distingeixen sons, imagino reconèixer el batec d'un cor, les remors de vísceres, música, converses, sorolls quotidians, aigua.

Torno enrera cap al mig de la nau, ara tinc una percepció diferent, la banyera és un sarcòfag.La llum no és esperança sinó misteri. Avanço fins a un punt de vista simètric, situant-me al fons de l'absis, l'esquena a la paret, i es confirma el sentiment d'inquietud amb una certa sorpresa. Des d'aquí l'ombra del fons es dibuixa clarament com una silueta humana, de costat, lleugerament plegada, en  una posició que s'acosta al recolliment fetal. En aquest punt, la llum blanca domina. Els cabdells de  tubs, les llums i el camí de la sala queden confosos en la penombra. Són fora, o són passat.

Sigui banyera o sarcòfag, sigui un instant o una eternitat el lapsus sense respiració del que sóc testimoni, l'objecte em situa en el lloc on s'atura l'acció, en un parèntesi de vida latent o apagada. Dins la banyera resplendent es crea un espai de camins bifurcats on apunten les dues fletxes del temps, la que senyala l'entropia i la que senyala l'evolució.

Assumpta Rosés