Dibuixant l'aigua

L’aigua que dibuixa el camí

L’aigua, riallera, juga fresca amb el camí. No es deixa veure, entremaliada, però li xiuxiua amb delectança per on ha d’avançar i per on no pot seguir. Quan no vol que continuï, el retorça en un revolt improbable, empipador. I segueix rient l’alegria jove de rierol.

El camí, seriós, és tot ombra i és tot pols. Ressegueix la riba amb mansuetud. És constància, orgull; fulles mortes, formigues i set. Té un deure a complir, ésser la unió pràctica entre dos punts ben definits. És la seva missió i, malgrat les interferències del riu irresponsable que juga a despistar-lo, la durà a bon terme fins a la fi.

A la primavera creix el rierol. Canten les seves aigües a tot pulmó l’arribada del verd, el naixement dels moixons; els seus corrents i revolts lloen sorollosos el dia que s’estira, que gairebé ja no dorm. A l’estiu la calor l’esgota, el sol inclement li crema la pell i el deixa sec i de dol.

El camí sempre és camí, sempre és ombra i sempre és pols. No es deix influir ni per la pluja o la sequera ni pels trons. La llum l’il·lumina, però l’ombra li fa el bosc. Sempre el camí és camí, sigui dia, sigui nit.

L’aigua enveja l’enteresa del camí. El sender voldria el valor per deixar-se liquar enllà de la vall, només que fos un cop, ni que fos un cop petit. I quan es creuen en un pont, es miren als ulls amb enveja d’odi i tristesa de desig, només un instant fugisser, gairebé eteri, infinit. Després el corriol s’allisa la camisa i, rigorós, segueix buscant el seu altre extrem, mentre el riu se’n riu del seu destí, que és, enjogassat i borratxo, anar a cercar a la mar salada que amb el joc de les onades el crida perquè hi vagi a morir.

Sebastià Martori

Botón
Montaña y lago
Cabañas de playa
Rueda de la fortuna
Palmeras
Bicicletas urbanas
Montes con nubes
Leña
Muelle con niebla