Car chaque fois "Les feuilles mortes"
Te rappellent à mon souvenir
Jour après jour les amours mortes
N'en finissent pas de mourir
La chanson de Prévert, Serge Gainsbourg

​

​

         En una pel·lícula de 1912 dirigida per Alice Guy, pionera del cinema, una nena petita intenta aturar el
temps per impedir que la mort s’endugui la seva germana gran. El metge ha dit que quan caigui
l’última fulla la jove morirà. La tardor esdevé així un signe fatal, ja no la part d’un cicle natural i
interminable, sinó el final d’una vida i la inesperada tristor de tota una família. La metàfora és literal, i
és llavors quan, mirant el jardí des de la galeria, la nena té una idea: impedir que les fulles caiguin.

          Falling Leaves és un film sobre la innocència de la infantesa, però també sobre l’experiència
especulativa dels humans, petits i grans, que a través de l’art busquem maneres (literals o
metafòriques) d’apropiar-nos allò que se’ns escapa, ja sigui un paisatge, un rostre o tota una vida.
Ester Ferrando parteix d’aquesta imatge, tan poètica com visual, per mirar a distància i reflexionar
sobre la seva obra, artística i vital.

Perquè les fulles no caiguin, la nena de la pel·lícula decideix cosir-les, lligar-les als arbres amb un fil. Un
acte de resistència similar al que fa Ferrando perquè els seus records no caiguin en l’oblit a l’obra
sonora Per recordar. Enfilant noms de llocs i de persones, l’artista passa llista de tot allò que fa una
vida, la seva, com qui enumera allò important per no deixar-se res. Diuen que si dius les coses en veu
alta es fixen més. Així repassen els actors i les actrius, els qui viuen de mentida. Però aquests no són
noms falsos ni banals, i aquest valor que l’espectador desconeix serveix per dir-nos que cada persona
és un món, sí, però també una trama de gent i de paisatges, una combinació que n’obra moltes altres.

Posar fil a l’agulla és una manera de dir que s’endreça, que s’escriu. I potser és davant de la mort quan
ens adonem que ni el temps en abstracte ni la vida de ningú, tampoc la pròpia, tenen ordre ni concert.
Que hi ha tants fils com significats i que estan tots enredats és el que enllaça l’àudio Per recordar amb
la resta de l’exposició, és a dir, amb nosaltres i amb el lloc on ens trobem.

La Casa Canals és una casa de cases. Edificada aprofitant la muralla romana del segle II aC, conté les
restes d’una casa del segle XIV, reformada al segle XVI i destruïda al segle XVII durant la Guerra dels
Segadors. L’estructura actual la situa al segle XVIII però el nom de família no està documentat fins al
segle XIX, amb motiu d’unes reformes per hostatjar els reis durant la inauguració del port. Daten de
llavors els balcons que s’obren a la muralla romana i la major part del mobiliari, propietat dels Canals.
Més tard, serà un refugi de la Guerra Civil i el 1992 la comprarà la Generalitat de Catalunya, que la
cedirà a l’Ajuntament de Tarragona, qui l’obrirà al públic el 2006.

​

Aquesta casa fa vint anys que és un espai de memòria, inhabitada però plena de restes d’altres temps:
pedres de totes les mides i diferents capes de pintura acullen taules, llits, làmpades i llibres, però
també pladurs, focus, expositors i vitrines. La Canals capgira els usos habituals de la llar, convertint les
golfes en un espai expositiu que canvia regularment, mentre la resta s’ensenya o s’amaga de forma
permanent. Què és més artificial, les exposicions temporals que vesteixen les parets falses del fals
sostre o l’exhibició d’una vida privada que ha quedat fixada en el temps a les plantes senyorials?

Amb aquesta ambivalència Ester Ferrando ens fa pujar a les golfes, les de la Casa Canals i les de casa
nostra, per desvelar no només allò que havíem oblidat, sinó també els enganys d’allò que crèiem
recordar. Com si les portes de casa fossin trampes i els mals endreços una reserva d’artificis, l’artista
obre el magatzem de l’edifici i ens convida a recórrer els seus passadissos per habitar els laberints de
la memòria, pròpia o aliena, personal o col·lectiva. Per això s’apropia dels trastos dels altres, relats de
segona mà que se sumen als seus, als nostres.

Ferrando fa emergir aquella vida material abandonada, que espera durant anys, potser segles, en un
racó a les fosques. Però destapar no sempre vol dir desenredar. Massa simple, massa fàcil. Recordar
suposa il·luminar i alhora enfosquir l’explicació del passat, i desenterrar allò que no és teu o que no en
recordes el valor, pot acabar a la brossa, al foc. Picnic és això, una llar de foc que acull i amenaça, que
és casa i oblit. No ho podem recordar tot. Necessitem oblidar. Si la vida és un viatge, cal desfer-se de
coses per poder avançar. El problema és si podrem escollir, si, arribat el moment, la decisió serà
nostra, serà conscient. Si no, qui ens diu que no cremarem allò que és important? Qui ens assegura
que, entre tots aquests trastos vells, no s’hi amagui Rosebud, el trineu de Ciudadano Kane que recorda
el protagonista abans de morir perquè simbolitza la seva infància però que només descobrim al final
de la pel·lícula?

El cinema i la literatura han explorat les golfes com aquell espai tancat i misteriós, carregat de records
borrosos, diferentment interpretables. Però aquí el trineu no és un moble, sinó l’enigma que Ferrando
amaga en unes caixes de llum monocromàtica. Una sèrie de finestres que encenen l’engany, perquè ni
s’obren ni deixen passar la llum del sol, sinó que ho omplen tot de clarobscur, convertint els colors del
present en un blanc i negre de pel·lícula antiga. De cop, ens trobem dins l’escenari del principi, la nena
de Falling Leaves som nosaltres i estem davant d’un finestral que és projecció i pantalla, que ens
il·lumina i ens ofusca. Quan les llums ceguen és el descobriment d’aquesta contradicció il·lusòria que
comparteixen l’experiència cinematogràfica i l’acte de memòria. El record opera com les fulles
enfilades d’Alice Guy, una resistència a la desaparició que en la seva inutilitat resulta creativa.

Com un detectiu que busca rastres, per ínfims que semblin, amb la voluntat d’indagar i reconstruir una
història, però que acaba regirant-ho i confonent-ho tot, Ester Ferrando qüestiona el paradigma indicial
i dissol el teló que amaga qualsevol mecanisme de rastreig d’allò que ha estat. Per això obre l’altell
com qui ensenya la tramoia d’un teatre, aquell mecanisme que és sinònim de fil i guió, però també
d’embolic i trampa. Com si ensenyar l’artefacte escènic suposés mostrar l’embull de fils que el fan anar
i que son un parany per a qui ho veu i viu.

Tot viatge en el temps implica una pràctica espacial, un desplaçament mental però també físic, un
rastreig tàctil i material que constata tant com desconcerta. Lluny del memorial, que immortalitza i
entronitza, aquí s’exploren les empremtes deformades que ens arriben a través dels capricis del
record, que tenyeix, omet o fa reaparèixer coses que havia descartat. En els seus meandres res és el

que sembla. La llum és un parany que ens fa veure el món com un film mut, i els vestigis no son indicis
de cap veritat sinó maniobres artístiques que ens fan dubtar de tot. Ferrando traça un inventari
d’artificis per a descriure aquella vida que passa i no passa, aquell camí caduc, desendreçat, descolorit
i il·lusori de la memòria.

Si les parets mostressin estira aquest descrèdit fins al final de l’exposició. Un parell de murs de formigó
translúcid s’alcen al fons de l’espai com ruïnes contemporànies, dos tòtems sense idolatries ni
fetitxismes, que dissolen la seva opacitat mítica amb una inusitada transparència. Dues radiografies
que deixen veure la vida material i emocional que es mou, imparable, més enllà de cada vida. Amb
aquesta obra, Ferrando materialitza el gest d’obrir les parets de la Casa Canals i mostrar allò que
amaguen. Si les parets parlessin, diem, imaginant tot allò que les parets veuen passar, com si fossin
contenidors de la petita història, aquella suma de vides privades que constitueixen la vida en comú,
gravades invisiblement sobre les muralles de la història en majúscula.

La porositat de la casa ens porta de nou al principi, a l’entrada, als seus fonaments originaris, on una
antiga obra d’Ester Ferrando ens ha donat la benvinguda sense que potser ens en adonéssim. Mai se’n
va, sempre hi és... Tot torna, ens diu l’artista amb un garbuix de tubs de goma i bombetes de formigó.
Tornem a aquesta llum que no il·lumina, que no descobreix res, però que pesa, que ens lliga al passat
com un cordó de pedres. Com la tornada de la cançó i aquelles fulles mortes que, dia rere dia, ens
recorden els amors que no acaben de morir. I tot torna a començar.

Joana Hurtado Matheu