​

El matí és clar, però el dia és gris. D’una grisor gruixuda i famolenca. Està sol a la terrassa, el cambrer es mira el mòbil. Toca la cadira, freda i enganxosa. El terra és brut. Recorda els dies quan brillava el sol i el cel era blau i fonedís com la mirada d’ella. Ara només queda aquest gris de cendra de plom que li surt de dins rugós i lleig. Les patates braves reescalfades. El cafè fred i amb gust de plàstic. Les mentides del diari. El silenci fosc.

Paga i deixa unes monedes de propina. El cambrer només alça el cap per fer-li un somriure burleta. Però torna al mòbil, mentre els coloms envaeixen la taula.

Fa fred, enfonsa les mans a les butxaques de l’abric d’espantaocells, buscant l’escalfor que no trobarà mai. Torna a aquella casa que sempre és massa lluny. Els aparadors descolorits anuncien eternament rebaixes. Una música surt d’algun racó de les obres que fan en una de les cases més senyores del carrer, entrant al poble. Antigament, en el mateix lloc, es podien sentir les notes tremoloses d’un piano. Els carrerons del voltant fan olor d’un pixum amb solera. Recorda les mans d’ivori d’aquella nena que estudiava, aplicada i sense gaire talent, quan s’arrapaven a les faldilles de la mare, vergonyosa, si algú li deia que ho feia tan i tan bé. I com si fos un conte, com si fos la vida, va acabar creixent, la desgraciada, i es va casar amb un príncep blau pocapena que, després de fer-ne de tots colors, en una de les seves nits d’alcohol i violència la va acabar matant a garrotades. Ara, els manobres de la casa més senyora del carrer canten a pulmó aquelles cançons obscenes amb accent tropical i ritme incert, seguint la música de la ràdio, lletres plenes d’aquella incorrecció rància que rememora la brutalitat dels darrers dies de la nena del piano quan va créixer, de la seva vida escapçada brutalment. L’assassí es va esmunyir amb un somriure hipòcrita per un laberint de tecnicismes jurídics fins a l’arxivament de la causa, mentre el poble segueix de dol.

Fa dies que no dorm gaire bé. Els veïns amb la tele massa alta. Una d’aquelles discussions catòdiques intranscendents el desperta sovint. Riures enllaunats. El posen nerviós i de mal humor. Quan mira els números digitals del despertador, sempre és massa tard per dormir, sempre és massa aviat per llevar-se.

I pensa com seria la vida sense aquesta mediocritat cendrosa que ens atrapa, mentre busca maneres de fugir de la felicitat artificial que sempre el vol temptar a través d’estímuls avorrits i previsibles. No es pot treure de sobre aquella sensació que tot es fa a mitges, només per cobrir l’expedient. Per posar la xinxeta al mapa. Hem fet el que hem pogut. Les mentides, les excuses. Les promeses incomplertes. La intranscendència de tot plegat.

Recorda la mirada de la noia mentre s’estirava les mànigues per tapar els rastres de la darrera batalla contra la decepció, el desengany, el desencís. L’avorriment. El fàstic. Tot allò que mai no li va dir, tot allò que deia ella sense paraules. I tots aquests silencis es van podrint per les entranyes. Ni ser mediocres no ho sabem fer bé. I això ens mata.

​

Sebastià Martori