Sediments d’experiència

 

El mirall compleix fidelment la seva funció: retorna una trista imatge, pura estètica, però no reflecteix el dolor, l’amargura, la tristor... Observa, no l’ aspecte en sí mateix, sinó el pas del temps: aquelles petites arrugues senyalant els ulls des del seus laterals, rematades per unes immenses bosses en la part inferior, d’un color blavós gens amable; els pits, encara ferms, però que sembla que no tant com ahir; una petita cicatriu sobre una de les celles –no sap especificar si la dreta o l’esquerra, per culpa del joc d’inversions del mirall, que la confon. De totes maneres, no porta les ulleres i el mirall es comença a entelar del vapor de la dutxa, que ha engegat uns minuts abans perquè s’escalfi l’aigua. Tot i així, reconeix en la seva figura cansada i amb tendència a la obesitat la figura del fracàs: s’ha convertit en tot allò que odiava de jove. Derrotada i cansada, arrossega els peus fins la dutxa, llença la tovallola que l’envoltava, i es fica sota el raig d’aigua tèbia.

 

Pensa en la seva feina: els fills que no té serien incapaços de dir en què treballa: mama, tu vens coses? Mama, tu ets doctora? Mama, ets secretària, ballarina o aviadora? Només sabrien que la mama no hi és mai per que és a treballar, sempre és a treballar, i total, per a què tant treballar? És normal que no tingui fills: és natural que una mare estigui tan separada dels seus fills per a poder guanyar-se la vida, o és millor estar amb ells i criar-los? La seva mare ho havia fet, criar-los, esclava d’una societat conservadora i conformista que la limità a tenir cura de la casa i dels fills. I ella hi accedí sense més... no va aixecar mai la veu... devia estar satisfeta? O es devia sentiri fracassada com ella? Es planteja si ella també és fruit del que la societat li marca; reflexiona sobre si tindrà la mateixa sensació de buidor quan els fills que no té li marxin de casa a conquerir la vida i fundar la seva pròpia llar i no li quedi res a fer amb la seva vida... res més que treballar, que realitzar la seva feina alienant i esclavitzadora, que d’alguna manera ja és tenir alguna cosa: tenir sort, desgràcia, tot una mica barrejat...

Pensa en el seu pare: ella de petita sabia dir en què treballava: en un banc; guarda els estalvis de la gent i així quan volen es poden comprar un cotxe nou de color blau... havia escrit en una redacció a l’escola. En canvi, el seu pare sabria explicar en què treballa la seva filla? S’està tot el dia en una oficina, davant d’un estri d’aquells... un ordinador, això, i de tant en tant la truquen per telèfon...

 

Se sent trista, les seves mans, tot el braç, es passeja pel seu cos nu, que regalima aigua neta. Es llença a terra, mentre la dutxa segueix rajant i ella es recargola sota l’aigua, caiguda com d’una pluja casolana, higiènica i asèptica.Els ulls tancats, intenten obrir-se de tant en tant: així deu ser néixer, així serà, i decideix néixer de nou: aigua lliscant sobre un quelcom viscós i tou que es mou per sí mateix, refregant-se el cos amb les seves pròpies extremitats, com lluitant per obrir-se pas a la vida després de ser parit al món. Fins i tot , sense adonar-se’n arrenca a plorar, tot i que no és un plor per expressar el trauma de la vida, sinó que és per expulsar aquella mena de tristesa que porta emmagatzemada en el seu interior a través dels anys, a cops de decepció en les coses i les persones, a base de sumar desídies, inventari final de ràbies i penes no expressades exteriorment, i deixar així la seva ànima neta. Són llàgrimes higièniques, que es barregen amb les gotes d’aigua que venen d’allà, amunt, d’on sigui: no intentis comptar mai les gotes d’aigua: només creu-te que hi són; tanca els ulls un altre cop i espera: sensacions humides, no, sensacions molles, creant una nova instantània pell transparent i líquida, fugissera per definició i per la gravetat, i amb ella arrossega l’agenda del dia: pols, preocupacions, oblits, cites, dolor, ansietat...també un xic de benestar i, per que no, de felicitat, reemplaçant-los per un estat carencial de sensacions, una mena de relax amb olor de llimones i sal de mar, una aroma impol·luta totalment.

 

No és només brutícia i sabó el que s’emporta l’aigua: fragments de pell morta, cabells derrotats, somnolència, essències etíliques... tot allò que és superflu i no ens agrada... miro el forat de l’aigüera i de sobte em sembla enorme: la dutxa ha fet la seva funció i s’ha emportat tot allò que sobrava de mi mateixa, tot allò que la vida ha anat dipositant a sobre meu, sediments d’experiència i cultura, capes d’amistat i dolor, interposades amb d’altres vivències recordades unes i oblidades la majoria, que ara fan camí per la digestió de les clavegueres, sense punt de retorn. Torno a mirar el forat de l’aigüera i el trobo superlatiu; m’hi podria veure reflexada, però només hi veig la cara d’una nena acabada de néixer, que mira encuriosida.

 

 

 

Sebastià Martori

 

(text realitzat a partir de l’obra “variació” d’Ester  Ferrando)