Analepsi

(Instal·lació al Centre de Lectura de Reus)

 

Tothom tenim una història que és la nostra. Aquesta, alhora, es divideix en petites vivències, cròniques dels instants viscuts, el conjunt de les quals acaba formant, quan s’agafa prou perspectiva, com si d’un mosaic es tractés, el gran dibuix de la nostra història, de la nostra vida. Aquestes petites històries s’entrecreuen amb les petites històries d’altres, en moments interseccionals, amb paisatges compartits, amb vivències, sentiments i llocs comuns o particulars.

Un dels panorames que apareix més sovint en aquestes petites vivències meves se situaria en l’entorn del Centre de Lectura de Reus, i no només com a escenari de fons, sinó com a part d’una experiència intensament viscuda i de tots els aspectes que això comporta. La perspectiva polièdrica d’aquest panorama fa que se’n reflecteixi una cara diferent segons d’on vingui la llum que la il·lumina, així com del moment cronològic en què ens situem: moltíssimes hores entre la Biblioteca i l’antiga Sala de Converses, avui rebatejada com a Sala Ramon Amigó, un lustre al Consell Assessor de la Revista del Centre de Lectura, o el comissariat de la Sala Marià Fortuny, ple de pors i desitjos. Així, entre feines i tertúlies, entre cafès i projectes, i il·lusió, molta il·lusió, s’han anat forjant relacions que encara perduren. No oblido la recent feina de catalogació de l’extens Fons d’Art de l’entitat, ni el temps intens passat a la Biblioteca infantil, explicant contes de gegants ximplets i llops malvats a les nenes que escolten bocabadades, ni les visites a aules obertes i festivals de fi de curs de les escoles de Dansa i de Música...

I el cinema... no crec que sigui agosarat dir que la meva cultura cinematogràfica adulta, si es que en tinc alguna, la dec en gran part als divendres de Cineclub del Centre, que s’inicià amb la projecció en un Bartrina preremodelat del Manhattan de Woody Allen el 24 de maig de 1991,  i de la qual encara en conservo la fitxa.

La proposta d’intervenció al Centre de Lectura de Reus, que gairebé és casa meva, ha estat un repte d’humil·litat, coratge i nostàlgia. Sovint ens pot donar la impressió que aquesta entitat no ha canviat gens en els darrers vint anys, que només anem canviant les persones que el transitem regularment o potser, com a molt, algun objecte puntual, alguna reparació urgent. Però no és cert. Em venen al cap la porta giratòria que, com una màquina del temps, t’engolia del carrer i et dipositava entre les parets de l’edifici, donat per n'Evarist Fàbregas i l’eterna placa de les escales que ho recorda; el bar en la seva antiga ubicació, ampli i auster, amb els seu piano esgavellat i els seus petits reservats per a reunions, molt diferent al d’ara, i mil i un altres detalls. M’he centrat en el meu record d’alguns espais i he volgut tornar a col·locar alguns dels elements que, des de la meva memòria, singularitzaven aquests llocs que jo habitava a la casa a principis dels 90 i que ja no hi són. D’entre tots aquells que, a poc a poc, han anat brollant de l’oceà de la rememoració, finalment n’he triat tres, que no seran transcendents per a la biografia de l’institució, però que, de ben segur, arrencaran més d’un comentari entre aquells que els recordem.

La Biblioteca tenia tres sons característics que s’alçaven per sobre d’un profund silenci, tots ells infligits per la bibliotecària de torn, l’única amb llicència per remoure el mutisme de la sala: els tocs dels talons apressats amunt i avall dels passadissos, pausant-se davant les diferents vitrines de llibres; el dringuejar del joc de claus quan es decidia a obrir per accedir al volum corresponent; i el so alegre i irregular de les tecles de la màquina d’escriure quan picaven les fitxes que després col·locarien als calaixets de catalogació, per autors o per matèries. Ara, sobre l’antiga taula de les bibliotecàries, hi torna a descansar la vella màquina d’escriure.

La Sala Ramon Amigó està pràcticament igual que quan no tenia nom i cognoms i només era de converses. Però cal fer notar l’absència dels cendrers de vidre que reposaven solemnement sobre les taules, i que eren elements clau, autèntics protagonistes de la casa, ja que en aquella època era l’últim reducte on encara estava permès fumar, i on el fum donarà a l'espai aquell ambient emboirat i distès. Un parell de cendrers reivindiquen la seva importància social d’aquells temps.

Finalment en sortir del vestíbul de la sala Marià Fortuny a mà esquerra, hi ha un petit espai en forma de capelleta on hi havia hagut , en l’època anterior a l’esclat de la telefonia mòbil, un d’aquells aparells que funcionaven amb monedes (valorades en pessetes) gairebé desapareguts en l’actualitat i que era l' única manera possible en aquella  època, de comunicar-nos amb el món exterior, bàsicament els de casa, per avisar que se’ns havia fet tard i encara havíem d’enllestir alguna feina, fos veritat o no. La cabina torna a ser al seu lloc.

El meu treball per a aquesta proposta gira entorn de  la recuperació escultòrica d’aquests tres senzills elements com a homenatge a aquells que hi vam ser, però també a aquesta casa que ens va acollir. Són la meva proposta d’analepsi, de girar el cap i clissar un moment enrere, en un viatge més nostàlgic que no pas rigorós i històric, destacant el grau de capacitat d’evocació d’uns simples objectes servils i quotidians gairebé imprescindibles en el seu moment,  però que poc a poc s’han anat veient relegats a un paper de nosa i embalum. I, com no pot ser d’altra manera, tota invocació d’un temps passat comporta la reflexió del propi pas del temps, de l’evolució de les coses i de la seva utilitat, que du també a segones lectures sobre el desenvolupament de la societat, el nostre futur i sobre si hem agafat el camí correcte que ens pugui conduir fins a on justament volíem anar a parar.

​

Sebastià Martori