Seguint amb la història de l’estany, hi ha documentació que demostra que la configuració del perímetre l’estany i de l’entorn immediat de la població de Banyoles va tenir lloc gràcies a l’administració feudal. Un d’aquest rec o canal és el que passa per la Llotja del Tint, edifici datat del segle XIII destinat a tenyir robes i per fer-ho utlitzaven l’aigua d’aquest canal.

Ester Ferrando parteix d’aquesta dada histórica però crea un nou entorn a partir de la relació que estableix entre la llum i l’aigua en el bany. En la primera planta se sent el so de l’aigua del canal, al mateix temps que, la fisicalitat lluminosa de l’aigua es difumina i transfigura en els miralls, els quals reverberen el moviment de l’aigua, al damunt de la superficie translúcida de la cortina de bany.
A la segona planta hi ha disposats sis cossis plens d’aigua on hi suren petits miralls , están envoltats e boles de vidre o, altrament dit, boles de sabó. La llum refractada en les boles de vodre o els efectes e reflexió i refracció que provoca la incidencia de la projecció d’una llum focal al damunt de la uperficie dles petits miralls disposats a l’interior dels cossis mig plens d’aigua. El moviment de l’aigua genera la  multidifusió i vibració del llambreig lumínic al sostre del Tint. D’aquesta manera el raig  lluminós  al pasar d’un medi a l’altre per transportar-nos de la física tangible a la metafísica de la realitat.

Per a Ester Ferrando el bany és, a més de neteja, la pèrdua d’una part d’un mateix ja que una part  de la substància dels cossos s’esvaeix en les aigües residuals. Una mica com els fragments de la imatge de l’aigua que no es veuen reflectits en la cortina de la dutxa o els de llum que es perden en l’aigua i no es projecten a la paret. L’espectador es convidat a reflexionar sobre aquests espais o, si més no,  a gaudir de l’atmòsfera que creen.

Marta Pol Rigau